Però jo, realment, em vaig sentir atreta per ell de seguida que el vaig veure allà a baix, amb aquella perruca que estava tant de moda en aquell temps. Així que em vaig deixar anar i em vaig fer famosa. Ara surto a tots els llibres de física i química, al costat del meu estimat Newton. Fem una bona parella, oi?
Mireu que, al llarg dels segles, la gent havia vist caure pomes, peres, nous, cocos, martells, i mil coses més, però només jo vaig contribuir a aclarir els mecanismes del món. Les pomes del món em tenen enveja, però no sempre va ser així.
El que no sap tothom és que en aquell temps jo no era una poma maca, ni lluenta, ni gran, ni famosa, sinó que era molt petita, i molt madura, picada per un ocell i només em faltava el bony que em vaig fer amb la caiguda. Era la poma més diferent del pomer, les altres pomes em deien: ‘Vés-te’n de l’arbre! que ets massa lletja, fora!’
I vés per on, elles van acabar menjades per una colla d’humans, i jo sóc la poma de Newton, i em sento molt, molt especial.
I vam ser feliços i vam menjar anissos, el vaig ajudar a pensar teories i fer experiments, i em vaig posar la seva perruca!
FI
|